La Súper Tieta entra a la consulta de la llevadora del CAP i tasta de
primera mà el tracte sovietitzant de la Medicina pública.
Efectivament, la llevadora no està en disposició d’ànim de construir una
frase sencera tipus “Enséñame los anàlisis”; “Ahora súbete a la báscula” i en
lloc d’això es dedica a emetre sintagmes (“Análisis”; “Báscula”). La Súper
Tieta executa les ordres amb diligència, no es tracta d’adormir-se davant d’aquesta
acòlita avantatjada d’en Boi Ruiz.
Arriba el moment d’estirar-se a la camilla
(peus penjant, ja que la llevadorskaia no té cap intenció d’estirar-ne la part
inferior, el reposapeus) i d’escoltar el batec del cor del nadó. Aquest és el moment
més dolç de qualsevol visita de premamà... si et visites a la privada. Si et
visites a la pública, estàs a punt de sotmetre’t a les inclements retallades i
al mal humor, encara més inclement, de la llevadora siberiana. El “sono”, una
mena d’aparell estrany que sembla propi d’algun diabòlic doctor decimonònic, no
funciona. Entra una altra llevadora mal pentinada i desquiciada: el seu tampoc
no funciona!
Tot l’aparatnik llevadoril es posa a la recerca d’un sono que funcioni i
finalment la llevadorskaia torna a entrar triomfant a la consulta: n’ha trobat
un. Me l’acosta a la panxa. Només se senten fluïts gàstrics. Per fi, de fons,
molt lleu, se senten els batecs.
Amb això la llevadorskaia dóna per finalitzada la visita sense cap més
comentari addicional: els batecs van a la velocitat correcta? No comment. Creu
que tot està bé i normal? No comment.
Parlar massa podria ser penalitzat amb un internament al gulag i no m’arrisco.
He après que “cap notícia és una bona notícia”. Esperem.
