—La seva nòmina, sisplau.
—No en tinc.
—No treballa?
—No. Vull dir, sí. Però sóc... sóc...
El temps es congela. Cau un llamp. Sona un tro. Els llums
de l’oficina de La Caixa s’apaguen. Hi ha crits, desmais i corredisses. Jo amb
prou feines aconsegueixo dominar-me.
—Volia dir que sóc...
—No, sisplau.
Darrere el seu rètol de “Parlem”, l’empleat es tapa la
cara amb les mans com protegint-se de les funestes paraules que estan a punt de
sortir de la meva boca.
—Ho he de dir. T’ho he de dir.
—No, sisplau.
—És ara o mai. És mai o ara.
—No vull sentir-ho.
—Ho sentiràs. Sóc... autònoma.
SÓC AUTÒNOMA!!! Els mots ressonen per tota l’oficina,
ressonen per tot el barri i tota la ciutat, provocant moviments sísmics i
sacsejades de les plaques tectòniques. Se senten uns voltors, encara lluny, que
sens dubte vénen a menjar-se la meva carronya.
L’empleat empassa saliva. Activa el mode “on” i
m’anuncia:
—Tenim un producte perfecte per a tu.
Detecto un deix maquinal a la seva veu, però no podria
assegurar-ho amb total certesa. Em giro, i entre la boirina de l’oficina
enrunada veig a la senyora Paquita, aferrada al seu carro de la compra i
mirant-me amb commiseració. Mai no s’hauria esperat això de mi. Al fons, prop
del caixer automàtic, la meva mirada es creu am la d’aquell veí tan guapo. Ell
acota el cap: ja no li interesso.
Miro l’empleat de fit a fit, disposada a sotmetre’m al
meu destí. M’assec. Trec el boli del bolso. I signo.
