dimarts, 21 de maig del 2013

Una excursió FRAUdulenta


Si voleu engaltar als Súper Nebots una bona ració de boscos frondosos i rierols encantadors, amb emoció final inclosa, porteu-los al pont de la Frau. 


De moment, ens situem a Solsona, envoltats d’uns quants topònims ben sinistres: comencem l’excursió a la font del Corb i anem resseguint el riu Negre per un camí que després es converteix en corriolet. No ens deixem impressionar per uns topònims tan funestos! El camí és preciós i està molt ben senyalitzat. Quan portem més o menys una hora, de sobte aixequem el cap i ens trobem el pont de la Frau en tot el seu esplendor. 

És un antic aqüeducte estretíssim i altíssim que duia l’aigua a Solsona. Caminar-hi per sobre avui seria qualificat d’esport de risc però els autòctons diuen que els xavalets acostumaven a passar-hi corrents. Traieu la tieta estricta que hi ha dins vostre i prohibiu-ho terminantment als vostres nebots... si no voleu tenir problemes amb els pares!


dilluns, 20 de maig del 2013

Santuari car-free


En algun moment en la vida d’un Súper Nebot, pares, avis o altres familiars proposen anar a Montserrat, excursió mainstream per antonomàsia. Aquest és el moment en què una Súper Tieta ha de saltar a la palestra i rebatre la proposta amb una alternativa molt més indie, sense moure’ns de l’àmbit d’excursions amb edifici sagrat inclòs. El Santuari de Lord és l’aposta segura: és poc conegut; no hi arriben els cotxes (grande!); està habitat per monjos poc amics de multituds i està situat en un paratge preciós i lluny d’aglomeracions turístiques. A prop s’hi pot fer caiac, s’hi pot esquiar, es pot fer un picnic al costat de l’espectacular naixement del Cardener... però el que  és realment important és l’atmosfera alhora màgica i grandiosa de Lord.
Tot plegat per confirmar un cop més, a ulls dels vostres súper nebots, que Súper Tieta, només n’hi ha una!

dimarts, 7 de maig del 2013

Bulímia lectora


La Súper Tieta, eslavòfila convençuda i fervent admiradora d’en Nikolai Vassílievitx Gógol, un nom que per si sol ja es mereix una reverència, ha descobert aquesta perla: Vi, una de les novel·les més desconegudes del gran mestre rus, editada per Nordica libros i, atenció, il·lustrada per Luis Scafati. Una magnífica història sobrenatural inspirada en el folklore ucraïnès amb uns dibuixos en blanc i negre que evoquen la singular barreja d’humor i misteri de la novel·la. 
Cliqueu en aquest vídeo per submergir-vos en la increïble atmosfera de la història i tot seguit, my dears, traieu-vos el barret!

dissabte, 27 d’abril del 2013

Escola o guarderia?

Jean Robelin, professor emèrit de filosofia, raja (amb J gutural) de l’escola que ens han fabricat els polítics de dreta i esquerra i, plaga funesta, els pedagogs.
Denuncia que a moltes escoles ja no es treballa i que el que s’està coent és “l’escola guarderia”, una escola que no ajuda a adquirir cultura sinó que proporciona mètodes sense contingut. Els joves, amb mètodes mecanitzats com a únic patrimoni intel·lectual, després seran fàcilment eliminables (és a dir, “acomiadables”).
Robelin també es carrega sense complexos alguns dels mites actuals, començant per l’odiós “aprendre a aprendre”.

Total, si llegiu en francès i voleu idees ben fonamentades, no us perdeu aquest article!

Dissenys danesos: un descobriment rodó!


Una botiga que venia joguines i ara ven, des de fa anys, roba per a nens de 0 a 14. Dissenys danesos i combinacions de colors atrevides com només els nòrdics ho saben fer. Cotó ecològic i bon gust pels quatre costats, lluny de les sempiternes ratlles i del classicisme del disseny patri. 


Súper tietes! Us serà impossible resistir-vos a entrar, si passeu pels aparadors de La Rodona. Els trobareu a l’Eixample i del Poblenou, on, per fi, els súper nebots tenen l’oportunitat de vestir tan cool i desenfadats com els nens de Copenhaguen. 

diumenge, 21 d’abril del 2013

Sí, ho sóc


—La seva nòmina, sisplau.
—No en tinc.
—No treballa?
—No. Vull dir, sí. Però sóc... sóc...
El temps es congela. Cau un llamp. Sona un tro. Els llums de l’oficina de La Caixa s’apaguen. Hi ha crits, desmais i corredisses. Jo amb prou feines aconsegueixo dominar-me.
—Volia dir que sóc...
—No, sisplau.
Darrere el seu rètol de “Parlem”, l’empleat es tapa la cara amb les mans com protegint-se de les funestes paraules que estan a punt de sortir de la meva boca.
—Ho he de dir. T’ho he de dir.
—No, sisplau.
—És ara o mai. És mai o ara.
—No vull sentir-ho.
—Ho sentiràs. Sóc... autònoma.
SÓC AUTÒNOMA!!! Els mots ressonen per tota l’oficina, ressonen per tot el barri i tota la ciutat, provocant moviments sísmics i sacsejades de les plaques tectòniques. Se senten uns voltors, encara lluny, que sens dubte vénen a menjar-se la meva carronya.
L’empleat empassa saliva. Activa el mode “on” i m’anuncia:
—Tenim un producte perfecte per a tu.
Detecto un deix maquinal a la seva veu, però no podria assegurar-ho amb total certesa. Em giro, i entre la boirina de l’oficina enrunada veig a la senyora Paquita, aferrada al seu carro de la compra i mirant-me amb commiseració. Mai no s’hauria esperat això de mi. Al fons, prop del caixer automàtic, la meva mirada es creu am la d’aquell veí tan guapo. Ell acota el cap: ja no li interesso.
Miro l’empleat de fit a fit, disposada a sotmetre’m al meu destí. M’assec. Trec el boli del bolso. I signo. 

diumenge, 31 de març del 2013

La Mona: al ataque!!


La Mona és un dels moments de l’any de màxim esplendor tietil. En aquests temps de laïcització total, quan la majoria de nens no tenen padrins, la funció de regalar la Mona recau sobre avis i tiets. I, és clar, tietes. Usurpeu, doncs, tietes, aquesta funció en altres temps reservada als padrins, ara pot ser vostra encara que els pares no us hagin designat com a regaladores del preuat pastís.