De cap al CAP

La Súper Tieta entra a la consulta de la llevadora del CAP i tasta de primera mà el tracte sovietitzant de la Medicina pública.

Efectivament, la llevadora no està en disposició d’ànim de construir una frase sencera tipus “Enséñame los anàlisis”; “Ahora súbete a la báscula” i en lloc d’això es dedica a emetre sintagmes (“Análisis”; “Báscula”). La Súper Tieta executa les ordres amb diligència, no es tracta d’adormir-se davant d’aquesta acòlita avantatjada d’en Boi Ruiz.

Arriba el moment d’estirar-se a la camilla (peus penjant, ja que la llevadorskaia no té cap intenció d’estirar-ne la part inferior, el reposapeus) i d’escoltar el batec del cor del nadó. Aquest és el moment més dolç de qualsevol visita de premamà... si et visites a la privada. Si et visites a la pública, estàs a punt de sotmetre’t a les inclements retallades i al mal humor, encara més inclement, de la llevadora siberiana. El “sono”, una mena d’aparell estrany que sembla propi d’algun diabòlic doctor decimonònic, no funciona. Entra una altra llevadora mal pentinada i desquiciada: el seu tampoc no funciona!

Tot l’aparatnik llevadoril es posa a la recerca d’un sono que funcioni i finalment la llevadorskaia torna a entrar triomfant a la consulta: n’ha trobat un. Me l’acosta a la panxa. Només se senten fluïts gàstrics. Per fi, de fons, molt lleu, se senten els batecs.

Amb això la llevadorskaia dóna per finalitzada la visita sense cap més comentari addicional: els batecs van a la velocitat correcta? No comment. Creu que tot està bé i normal? No comment.

Parlar massa podria ser penalitzat amb un internament al gulag i no m’arrisco. He après que “cap notícia és una bona notícia”. Esperem.

La tieta mutante

Ha arribat el gran moment: la Súper Tieta, dona de corbes gràcils i subtils, veu com el seu cos es transforma. Hi ha més contundència, hi ha més chicha, hi ha més mirades d’aprovació. El cos no para i agafa la forma d’un botijo (digues-li canti), la pell resplendeix, el cabell creix disparat. Sí, la Súper Tieta es convertirà d’aquí uns mesos en Súper Mamà. Al fons del seu cor, però, espera guardar sempre una mica de l’essència súpertietil. A pesar de les presses, de la dificilíssima conciliació entre feina i família, de la falta de son... la Súper Tieta pensa que encara tindrà temps per badar. És una il·lusa? Ho descobrirem properament!

És de Sicília i no és mafiós

Un noble italià subjecte de per vida a la mamma, un sirena que menja peix cru, un nen tímid perdut en immensos casalots aristocràtics, pagesos avariciosos, nobles decadents, arribistes sense escrúpols i convidats pintorescos... tot això i més dins Tots els contes de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un magnífic volum que ja presagia Il Gattopardo. Paraules d’un vertader príncep sicilià per submergir-nos en el mediterrani més blau!

Imprescindibles per a qualsevol Súper Tieta els “llocs de la meva infància”, l’última secció del llibre. Bellissimo!

Una excursió FRAUdulenta

Si voleu engaltar als Súper Nebots una bona ració de boscos frondosos i rierols encantadors, amb emoció final inclosa, porteu-los al pont de la Frau. 

De moment, ens situem a Solsona, envoltats d’uns quants topònims ben sinistres: comencem l’excursió a la font del Corb i anem resseguint el riu Negre per un camí que després es converteix en corriolet. No ens deixem impressionar per uns topònims tan funestos! El camí és preciós i està molt ben senyalitzat. Quan portem més o menys una hora, de sobte aixequem el cap i ens trobem el pont de la Frau en tot el seu esplendor. 

És un antic aqüeducte estretíssim i altíssim que duia l’aigua a Solsona. Caminar-hi per sobre avui seria qualificat d’esport de risc però els autòctons diuen que els xavalets acostumaven a passar-hi corrents. Traieu la tieta estricta que hi ha dins vostre i prohibiu-ho terminantment als vostres nebots... si no voleu tenir problemes amb els pares!

Santuari car-free

En algun moment en la vida d’un Súper Nebot, pares, avis o altres familiars proposen anar a Montserrat, excursió mainstream per antonomàsia. Aquest és el moment en què una Súper Tieta ha de saltar a la palestra i rebatre la proposta amb una alternativa molt més indie, sense moure’ns de l’àmbit d’excursions amb edifici sagrat inclòs. El Santuari de Lord és l’aposta segura: és poc conegut; no hi arriben els cotxes (grande!); està habitat per monjos poc amics de multituds i està situat en un paratge preciós i lluny d’aglomeracions turístiques. A prop s’hi pot fer caiac, s’hi pot esquiar, es pot fer un picnic al costat de l’espectacular naixement del Cardener... però el que  és realment important és l’atmosfera alhora màgica i grandiosa de Lord.

Tot plegat per confirmar un cop més, a ulls dels vostres súper nebots, que Súper Tieta, només n’hi ha una!

Bulímia lectora

La Súper Tieta, eslavòfila convençuda i fervent admiradora d’en Nikolai Vassílievitx Gógol, un nom que per si sol ja es mereix una reverència, ha descobert aquesta perla: Vi, una de les novel·les més desconegudes del gran mestre rus, editada per Nordica libros i, atenció, il·lustrada per Luis Scafati. Una magnífica història sobrenatural inspirada en el folklore ucraïnès amb uns dibuixos en blanc i negre que evoquen la singular barreja d’humor i misteri de la novel·la. 

Cliqueu en aquest vídeo per submergir-vos en la increïble atmosfera de la història i tot seguit, my dears, traieu-vos el barret!

Escola o guarderia?

Jean Robelin, professor emèrit de filosofia, raja (amb J gutural) de l’escola que ens han fabricat els polítics de dreta i esquerra i, plaga funesta, els pedagogs.

Denuncia que a moltes escoles ja no es treballa i que el que s’està coent és “l’escola guarderia”, una escola que no ajuda a adquirir cultura sinó que proporciona mètodes sense contingut. Els joves, amb mètodes mecanitzats com a únic patrimoni intel·lectual, després seran fàcilment eliminables (és a dir, “acomiadables”).

Robelin també es carrega sense complexos alguns dels mites actuals, començant per l’odiós “aprendre a aprendre”.

Total, si llegiu en francès i voleu idees ben fonamentades, no us perdeu aquest article!