No, SÚPER TIETES, això no és una petita deformació del títol d'aquella cançó dels Manel. Això és el que tota SÚPER TIETA s'ha de sentir dir en un moment o altre de la seva existència, heus aquí les variacions: "Per què no et poses un menjador normal?" / "Com és que no tens un menjador normal?" / "Que no t'arriba per un menjador normal?".
I és cert, SÚPER TIETES, el moble de menjador d'una SÚPER TIETA com cal és petit i, diguem-ho, poc pràctic. És lleuger i efímer com les opinions de la seva propietària. No t'hi cap una vaixella digna d'aquest nom i no t'hi caben els trastos de la cuina, que tampoc, tot sigui dit, no t'hi caben a la cuina. I malgrat tot oh, SÚPER TIETES, jo us dic: no sucumbiu! No afluixeu! Un moble de menjador normal i, per extensió, un menjador normal és la claudicació total i la rendició més absoluta. És així, SÚPER TIETES, el vostre menjador ha de ser zen i minimalista, o a tot estirar retro-reciclat, ha d'estar mig buit i tenir poc armari i heu de suportar estoicament totes les incomoditats que se'n derivin. En definitiva: que mai ningú pugui entrar a casa vostra i dir que teniu un "menjador normal".
Quan només era tieta el meu menjador era "una habitació gran de soltera" la meva cortina era una gran banderola de Fredy Mercury i de les parets penjaven les meves samarretes canyeres com les dels concerts oficials de Dire Straits o dels Rollings Stones.
ResponElimina